top of page
Search
  • Writer's pictureVicent Botella

La lluna no té la culpa

La Lluna, roca satèl·lit del nostre planeta Terra, és culpable d’algunes coses i d’altres, tot i la nostra debilitat per les supersticions, n’és totalment innocent. La seua presència ineludible i canviant en el cel, de Lluna nova a Lluna plena, ha estat sempre una fecunda font de mites. Li hem suposat poders, influències e intencions des de que el temps és temps. Amb algunes encertàrem, com en el cas de les marees, que s’entenen per la interacció gravitatòria entre la Lluna i la Terra. Altres supersticions però, tot i haver-les demostrat falses repetidament, resisteixen en la cultura popular, bassals d’irracionalitat estancada que cal, tot i que siga a poc a poc, netejar.


A la Lluna alguns li suposen, per exemple, una influència sobre les nostres emocions i caràcters. Postulen una certa correlació entre les fases de la Lluna i les oscil·lacions de la nostra disposició: encara diem “llunàtics” de les persones poc constants en les seues opinions, excèntriques o amb malalties mentals de divers grau. (Aquesta superstició troba un extrem en el mite de l’home-llop, que en les nits de Lluna plena esdevé ferotge animal, oblidant fins a trenc d’alba la seua naturalesa humana.)


Fases de la lluna, Galileo Galilei, Sidereus Nuncius (1610)

Tot i que ningú (esperem) creu ja en homes-llop, a poc que parlàrem amb ramaders, agricultors i altres professionals propers a la natura i al bestiar, comprovaríem que altres supersticions al voltant de la Lluna i els seus efectes sobreviuen amb una salut robusta. Són moltes les feines del camp, com ara la sembra o la poda, que hom assegura s’han de realitzar en una certa Lluna, això és, en un moment determinat de la seua fase, si volem assegurar, per exemple, l’èxit de la collita (“en minvant de Lluna, no sembres cosa ninguna”). D’aquests mites podem imaginar-ne fàcilment l’origen: al cap i a la fi, la Lluna ha estat sempre una referència obvia per mesurar el temps i la base dels primers calendaris. El període de les fases de la Lluna, el temps entre dues llunes noves, és d’uns 29 dies i d’ací en deriven les primeres definicions de “mes”. Si ho consulteu, veureu que l’etimologia de la paraula “mes” ja en dona fe de la relació amb la Lluna, essent immediatament clar en el cas de l’anglès (month/moon) o l’alemany (der Monat/der Mond). Aquesta herència la trobem encara avui en les dates de festivitats arrelades en calendaris lunars o lunisolars, com ara la Pasqua, l’any nou Xinès o el Ramadà. Per tant, la instrucció d’esperar a una certa Lluna per fer alguna cosa, és perfectament acceptable com a mesura de temps, com a indicació del moment de l’any més propici per fer cada tasca. I podem imaginar com, a partir d’aquest fet, la interferència del pensament màgic o de la nostra dèria d’assignar causes podria haver acabat adjudicant-li a la Lluna uns poders que en realitat no té.

També se li han atorgat a la Lluna suposades influències sobre el nombre d’ingressos en hospitals, el nombre de naixements, el cicle menstrual, la criminalitat, la qualitat de la son en humans o el creixement dels cabells! En tots aquests casos, múltiples estudis científics no han aconseguit demostrar aquests efectes, absolent així la Lluna de tindre res a veure amb tant variat repertori de fenòmens.


Convé entendre que fer aquests estudis és relativament senzill i quasi a l’abast de tothom. És un exercici senzill de recollir i analitzar dades, tot gràcies a que sovint, tant les fases de la Lluna com aquell fenomen que ens interessa són coses fàcilment mesurables. Podem, per exemple, enregistrar el nombre d’ingressos a hospitals cada dia durant un any, o el creixement de plantes sembrades en diferents moments del cicle Lunar. Una vegada tenim les dades cal fer un estudi de correlació sistemàtic, és a dir, posar en correspondència les dades del fenomen (per exemple, nombre de naixements a un hospital) i les fases de la Lluna. La importància de l’estudi sistemàtic es justifica i és essencial per no caure en allò que en diuen el “prejudici de confirmació”: quan, sense enregistrar disciplinadament totes les observacions, tendim a recordar sols l’evidència que confirma la nostra creença i no tota l’evidència contraria (per exemple, recordar que hi havia Lluna plena una nit que van nàixer molts xiquets a l’hospital, però no recordar totes les llunes plenes en les quals hi varen nàixer el nombre habitual!). Una vegada fet l’estudi sistemàtic, poden passar dues coses: bé hi trobem una correlació o no hi ha correlació a la vista. Si no hi ha correlació, ja podem descartar qualsevol relació entre la fase de la Lluna i el fenomen estudiat. Pel que fa a la Lluna i els seus suposats efectes, aquest és el cas més comú.



Si, per ventura, hi trobarem una correlació entre les fases de la Lluna i el nostre fenomen d’interès, no hem acabat la feina encara! Perquè la existència de correlació entre dues coses no implica que una siga la causa de l’altra. Si trobarem una correlació, encara ens caldria explicar el mecanisme a través del qual la Lluna exerceix la seua influència. Pel que fa a mecanismes, sols hi ha dues possibles fonts d’influència de la Lluna: la força de la gravetat i la variabilitat de la seua fase, és a dir, les diferències en la quantitat de llum reflectida per la Lluna en el seu transcurs entre Lluna nova i Lluna plena.

La força de la gravetat que Terra i Lluna s’exerceixen mútuament, té la seua demostració més espectacular en les marees, la pujada i baixada diària del nivell del mar amb un període de unes 12 hores entre dues marees altes. Les marees es produeixen per la diferència en la intensitat de l’atracció gravitatòria exercida per la Lluna en dos punts oposats a la superfície de la Terra. El punt de la superfície terrestre més proper a la Lluna en un determinat moment, sent una atracció major que el punt situat a les antípodes del primer. Simplificant la història un poc, aquesta diferència en la intensitat de la força gravitatòria, actuant sobre la massa líquida dels oceans, fa que el nivell del mar siga sempre major tant en el punt més proper a la Lluna com en la seua antípoda. Aleshores, com que la Terra està en rotació i fa una volta completa cada 24h, un punt determinat de la costa passa cada 12 hores per aquests punts on el nivell del mar és més alt (marea alta).





Allò que cal recordar de tot açò és que les marees són un fenomen a escala planetària: la diferència en la intensitat de l’atracció gravitatòria sols és suficient per ser perceptible quan es consideren punts oposats del planeta. Penseu que els llacs no tenen marees, ni tan sols els grans llacs dels EUA tenen marees perceptibles! Ho vull emfatitzar perquè hi ha qui es plau de justificar o postular supersticions al respecte dels efectes de la Lluna sobre el creixement de les plantes i els cabells, els nivells de certes hormones o la circulació de la sang per analogia amb les marees. Doncs bé, no és vàlid l’argument: la diferència d’atracció gravitatòria de la Lluna entre el cap i els peus és absolutament imperceptible i menyspreable! I per cert, nota per a recalcitrants: si us encaboteu en justificar la vostra superstició amb açò de les marees, heu de recordar que passem de marea alta a marea baixa cada 6 hores i que en açò de les marees, les fases de la Lluna (nova, plena, creixent o minvant) tenen molt poc a veure!


L’altra possible influència de la Lluna té a veure amb la llum que reflecteix i ací podem incloure algun apunt interessant. Tot i que no hi ha forces màgiques i misterioses involucrades, el fet que les fases de la Lluna canvien el nivell de llum i la visibilitat per la nit, sí té alguns efectes en el món natural. Els lleons de la sabana africana, per exemple, acostumats a aprofitar la foscor per caçar, cacen amb més dificultat i menys èxit en nits de Lluna plena. Per motius semblants, les operacions militars nocturnes s’han programat sempre tenint en compte la visibilitat que atorga una Lluna o altra. I un estudi recent al British Medical Journal trobava un lleuger increment en el risc d’accidents de motocicleta relacionats amb la Lluna plena [1]. Els investigadors treballen sota la hipòtesi que la Lluna plena actua en aquest cas com a element de distracció dels conductors (i els peatons!), reduint la seua atenció i augmentant lleugerament el nombre d’accidents.

Amb açò, la pròxima vegada que us enfronteu a afirmacions mig cuites o supersticions antigues al voltant del nostre magnífic satèl·lit, ja teniu alguns elements addicionals per construir el vostre propi argument u opinió. Demaneu sempre l’evidència i jutgeu-la metòdicament. Sigueu escèptics i feliços. A ningú no beneficia viure sota ombres d’enganys i artificials misteris. Deixeu que entre la llum.

REFERENCIES


[1] Redelmeier, Shafir: The full moon and motorcycle related mortality: population based double control study. British Medical Journal 2017;359:j5367


Imatges de Wikipedia i del fons lliure de la British Library


(Article publicat a la revista Dau al Deu, Estiu de 2019)


20 views0 comments

Recent Posts

See All

Comments


bottom of page