En la llegenda al voltant de l’origen de l’antiquíssim joc d’escacs es conjuguen diversos elements de sorprenent actualitat. Diu el mite, poc més o menys, que l’inventor d’aquest joc d’estratègia li’l va presentar a un rei indi o persa que, absolutament meravellat amb la idea, va deixar que el jove emprenedor proposés què desitjava en pagament pel seu invent. El jove, astutament, li va suggerir que li pagués en blat, amb una quantitat de cereal mesurada segons el propi tauler d’escacs de la següent manera: 1 gra de blat en la primera casella, 2 grans en la segon, 4 en la tercera, i així successivament, duplicant el nombre de grans a cada pas fins arribar a completar les 64 caselles del tauler. Al rei, aquesta proposta li va semblar humil i adient, i acceptà procedir al pagament. No li calgué completar ni mig tauler segons aquest esquema per adonar-se’n que havia errat el judici i que, potser, aquest pagament fos la seua ruïna. Allò que el jove coneixia i el rei no, era la potència de les progressions geomètriques i el creixement exponencial: com de ràpid els nombres petits esdevenen nombres enormes, nombre impossibles, inimaginables, en aquest successió. En la casella 10, el rei havia de col·locar 1024 grans de blat, però en arribar a la casella 32, ja n’eren 4.294.967.296 grans. I tot sumat, en acabar les 64 caselles del tauler, el pagament s’acostava a un bilió de tones de blat, l’equivalent a més de mil anys de tota la producció mundial d’aquest cereal.
Les ressonàncies actuals d’aquesta història són amables de trobar, no calen forçades sofisticacions. Ens trobem ara, com a societat, en un joc d’estratègia contra la natura, contra un microscòpic virus sense agència, sense intenció, però amb una absoluta comprensió tàctica i efectiva del creixement exponencial. Malauradament, la majoria de nosaltres i dels governants que ens hem donat, hem comés el mateix error que el rei de la història, en infravalorar, en no preveure, l’explosió geomètrica d’aquest procés de contagi, en no entendre amb suficient claredat que el nombre de casos podia créixer com els grans de blat en el tauler d’escacs (o encara més ràpidament!). Hem reaccionat, ara estem a casa, provant a frenar i minimitzar el pagament i la pèrdua que ens suposarà aquest joc i haver començat la partida amb inconscient arrogància.
Però a sobre d’aquest error de rei que no ens podíem permetre, hem vist encara aquesta setmana un altra seguida d’errors reials que tampoc no ens hauríem de permetre. Hem vist a la parella de reis que encara mantenim a sou, fent malabarismes (un més que l’altre) per evitar les conseqüències d’altres nombres impossibles: les quantitats de diners cobrades, regalades, ocultes, vinculades, inimaginables també, vergonyoses. En aquest cas, el problema primer ha quasi esborrat el segon de la nostra consciència, el creixement exponencial d’una pandèmia ha rebaixat, o frenat del tot, el creixement conscient de la indignació. Molts entenem que a un rei no li calen errors per ser, tot ell, un fantàstic error. Tot i així, i amb una certa arrogància també, ens podem permetre aconsellar als monarques oficials que no menyspreen el poder de les coses petites; que la indignació, el cansament, també poden créixer exponencialment, com un virus sobre un tauler d’escacs. En aquest joc del que parlem, com bé sabeu, la suma (i multiplicació!) de petits (i no tan petits) errors estratègics acaba sempre amb la derrota d’un rei.
(Article publicat a La Marina Plaza, 27 març 2020)
Comments